Frase del dia

dissabte, 27 de novembre del 2010

Els Falansteris


El Falansteri es un tipus d'edifici proposat per Charles Fourier a principis del 1800, destinat a acollir i organitzar comunitats fundades sobre els principis de la copropietat i la cogestió. Cada Falansteri acull 1600 persones, 800 dones i 800 homes, que comparteixen passions comunes i han decidit viure junts.

La doctrina social de Fourier està basada en la creació dels falansteris i les primeres formulacions apareixen el 1829 en el seu llibre Le Nouveau Monde industriel et sociétaire. Després de fer publiques les seves idees, Fourier esperava l'arribada d'un mecenes que financés el primer falansteri i així poder posar en pràctica les seves teories. El 1832 els seus deixebles creen una revista que porta per títol Le Phalanstère, ou la Réforme industrielle en la que Fourier col.labora publicant nombrosos articles. L'any següent, l’École sociétaire de Paris decideix la creació d'un falansteri a Condé-sur-Vesgre, un poblet situat a l'actual departament d' Yvelines. La iniciativa no te l'acord del filòsof que la critica amb virulència per jutjar-la una caricatura de les seves propostes. El 1836 Victor Considerant, un dels seus deixebles funda una nova revista, La Phalange a la que Fourier, malalt, quasi no participa, morint l'any següent a Paris.

Als Estats Units d'Amèrica es construïren algunes comunitats inspirades del falansteri a iniciativa d'Albert Brisbane, Horace Greeley, i Victor Considerant, el més famós dels quals és anomenat La Réunion, emplaçat a l'estat de Texas prop de Dallas i que fracassà al poc temps. Considerant comptà amb l'ajut de Jean-Baptiste André Godin, que construí pel seu compte el Familisteri a Guise, potser l'intent més durador i reeixit d'aplicació de principis d'inspiració Fourierista, però traint en part la proposta de Fourier pel fet de limitar-la a una colònia obrera comunitarista, lligada a la seva fàbrica.


L'edifici es divideix en una part central i dues ales laterals. La part central es destina a activitats tranquiŀles: conté galeries amb comerços, menjadors coŀlectius, una biblioteca, sales de trobada, un temple, la torre, el telègraf, les gàbies per a coloms missatgers, les campanes cerimonials, l 'observatori, un pati d' hivern adornat amb plantes resinoses.

Els nens, pobres i rics, es troben a la part alta, a les golfes i estaran separats dels adolescents i en general de tots els que poden fer actes sexuals. En general les activitats amoroses tindran lloc al segon pis. Els molt joves i els molt grans que puguin fer actes amorosos estaran en la planta baixa o a les golfes.

L'edifici acull també apartaments privats i nombrosos salons socials anomenats Seristeris que són llocs de trobada i interacció de les activitats passionals. Aquest salons tenen diverses mides i es divideixen en tres classes: de 150, 400 i 900 persones.

L' ala lateral dreta acull activitats sorolloses, com la forja o la fusteria.

L'altre ala acull les cotxeres,les sales de ball i de festes i els salons per rebre els foranis. Els visitants exteriors no tenen dret a visitar el pati central ja que seria una intromissió en la vida comunitària dels residents. Igualment hauran de pagar un peatge per tenir dret a trobar-se amb els membres del falansteri. Segons Fourier, la gran curiositat dels no-residents pot reportar molts beneficis per a l'economia autàrquica d'aquesta comunitat.

El pati central està destinat a desfilades, trobades, festes i ceŀlebracions.

Una vuitena part dels residents són artistes o savis mentre que la resta són agricultors i artesans que tenen cura de les qüestions materials i vetllen pel bon manteniment de l'edifici. L'educació del@s nen@s posa l'accent en la diversitat dels aprenentatges, destinats a desvetllar i satisfer les inquietuds de cadascú i restaurar el gust pel treball. Cada membre del falansteri ha de conèixer una vintena d'oficis diferents i practicar-ne successivament cinc d'entre ells al llarg d'una jornada. Les rendes obtingudes són proporcionalment distribuïdes 4/12 per al capital, (3/12) el talent i el treball (5/12), i cada associat acumula per força cadascun d'aquests atributs.


Va ser el model de les futures comunas hippies.


En la pràctica, no obstant això, només va haver-hi una experiència de falansterio a França i va fracassar immediatament. A Europa la importància del fourierismo va declinar ràpidament, però a Amèrica del Nord va tenir un bon acolliment i va gaudir de cert prestigi intel·lectual. La idea d'una forma de vida cooperativa va resultar atractiva per a molta gent en una època de depressió econòmica. En poc temps es van crear entre 40 i 50 falansteris, encara que només 3 van sobreviure més de 2 anys. El més reeixit va ser l'anomenat North American, que es va dissoldre després d'un aparatós incendi que va acabar amb els seus béns. Com en el cas de les comunitats owenitas, el fracàs d'aquests falansterios, més enllà de les seves dificultats intrínseques, es va deure al seu ràpid creixement, que va atreure en poc temps a un munt de gent poc preparada i menys compromesa.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Moviment Obrer

Aqui teniu una presentació bastant interessant i útil sobre el moviment obrer:

Es tractaria de fer un esquema amb el contingut d'aaquesta presentació i lliurar-la després al professor@.

Pere de Son Gall



La dècada dels anys 20 va marcar un abans i un després en el món de l'aeronàutica. La conquesta del cel es va convertir en una carrera a contrarellotge. Als dirigibles de principis de segle, van seguir els planadors fins que els germans Wright van aconseguir la gesta. El seu mèrit i el de molts altres va obtenir el seu reconeixement. Però la febre de l'aviació va deixar rere seu inaudits invents que mai van arribar a veure la llum, noms anònims per a la història d'aquells gairebé autodidactes, amants de l'enginyeria, que no van aconseguir descobrir al món la seva genialitat.
Pere Sastre Obrador, més conegut com Pere de Son Gall, va morir el 1965 veient amb un altre nom i en altres mans la culminació de la seva recerca. L'empresa, a la qual tant obstinació i hores va dedicar al llarg de la seva vida, seria batejat el 1920 amb el nom de autogiro per Juan de la Cierva. En Llucmajor, però, atribueixen la tècnica aèria de l'elevació vertical a Pere de Son Gall. Els rumors sobre si De la Cierva va plagiar els seus estudis continua sent una incògnita. Pero para algunos llucmajorers existen indicios de ello. Però per a alguns llucmajorers ha indicis d'això.
Bartomeu Font Obrador, historiador de Llucmajor, diu d'ell que probablement va ser un dels personatges més coneguts en la localitat. Li embolicava una aurèola de reconegut prestigi i un aire de extravagància i misteri. Era un home "d'aficions poc comunes. Pagès i inventor, va destacar per la seva perseverança en una empresa totalment singular, la construcció d'un cometagiroavión, i per la dedicació infatigable d'esforços morals i materials per dur a terme aquest invent".

Jove inventor

De família humil, Pere de Son Gall va deixar els estudis el 1918 per falta de recursos econòmics. Però mai abandonaria la seva passió pels números i la mecànica que va mostrar de nen, matriculant-se en l'Institut Politècnic on va entrar en contacte diverses disciplines que li ajudarien a construir l'aparell. Compaginaria la seva formació amb les seves obligacions en el camp al qual va haver de dedicar bona part del seu temps després de la mort del seu pare el 1920. Per aquell temps la areonáutica omplia les portades dels diaris. Joan Salvà Caldés autor d'Història d'una vida i un Projecte frustrat estima que potser els reiterats fracassos i accidents en l'aviació, el portessin a pensar en una altra fórmula d'elevació aèria, una idea que ja no li abandonaria la resta del seu dies.
Anomenat pel músic i compositor Joan Xamena, el "Quixot de l'engranatge", Pere de Son Gall es va obstinar a dissenyar un aparell de maquinària mixta-aeroplà i helicòpter-que no requerís espai per a l'enlairament. Va esbossar per això nombrosos prototips i realitzar infinitat de càlcul matemàtics i físics. Amb només recursos i peces artesanes va passar anys (1919-1920) donant forma al cometagiroavión a la finca de Son Gall. Els primers amb un motor arcaic, tubs de bicicleta i rodes. Joan Salvà recull algunes de les seves anotacions realitzades durant aquests anys en què assegura haver informat de l'invent el Govern a través del general Weyler. Adjuntar plànols i esbossos detallats de tot això. Afirmava que el seu invent resultaria molt útil en les estratègies de guerra però requeria més diners dels que disposava per construir-lo. Però el Govern no li va fer cas. Potser en aquella època fora inconcebible que un pagès de Mallorca, a penes sense estudis fos capaç de trobar una idea tan innovadora. El Ministeri de la Guerra va rebutjar el seu projecte legant que "no tenia aplicació pràctica" i es va emparar en la Reial Ordre del 19 de novembre de1897, per la qual no s'admetien propostes signades per autors sense carrera relacionada en la matèria, per tancar l' assumpte.
Hi ha algunes coincidències que, amb els anys, es convertirien en rumors sobre el presumpte plagi de De la Cierva. Es diu que va patentar el autogiro el 1920, en el moment en què Pere de Son Gall informar el Govern sobre el seu invent. Curiosament, en aquella època el pare de De la Cierva (Juan de la Cierva i Peñafiel) ocupava el càrrec de ministre de la Guerra, cartera a la qual el llucmajorer va remetre el projecte. De fet, De la Cierva va patentar el seu autogir abans que l'invent estigués acabat i fes a volar. Molts es pregunten per què va ser tan previngut. Després de fer-se amb la patent va construir diversos prototips sense èxit fins que el 17 gener 1923 ho va aconseguir. Es diu que va provar uns 20 models fins aconseguir-ho. I hi ha també qui diu haver vist els plànols signats pel llucmajorer.
Amb el temps Pere de Son Gall seria objecte de burles al poble. La seva obsessió li va fer caure en la fallida i el va deixar un cúmul de deutes. Va seguir trucant a les portes de multitud d'estaments però ningú li va obrir. Va arribar fins i tot a cobrar entrada per contemplar el seu invent, una pesseta les senyores i quatre els homes, a fi d'aconseguir liquiditat.
No va cessar en el seu afany gairebé fins a la seva mort, esperant una subvenció que mai arribaria. Moriria amb la seva frustració el 8 de desembre de 1965 a la casa del hospici assistit per les monges de la Caritat i per pocs amics. A Llucmajor molts segueixen preguntant-se si realment hi va haver plagi.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Germinal i el moviment obrer

Aqui teniu el fragment d'una de les pel.lícules més interessants sobre les condicions dels treballadors durant la Revolució Industrial.

Video sobre la Guerra Freda

Aqui teniu un resum sobre el tema de la Guerra Freda.

Galeria de personatges de la Guerra Freda amb ANIMOTO

Aqui teniu una sèrie de personatges importants de la Guerra Freda, Sabries esbrinar de quins es tracta?

Eix cronològic Guerra Freda



Aqui teniu un eix cronològic sobre el període de la Guerra Freda que us pot servir de resum del tema.

Conferència de Berlín






La Conferència de Berlín o Tractat de Berlín és una conferències realitzada entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de gener de 1885 a la ciutat de Berlín. La conferència va ser convocada pel Regne de Portugal i organitzada pel Canceller d'Alemanya Otto von Bismarck amb la finalitat de resoldre els problemes que plantejaven l'expansió colonial a Àfrica i resoldre la seva repartició.


Leopold II de Bèlgica va ser capaç de convèncer França i l'imperi Alemany que el comerç comú a Àfrica era la millor solució als interessos comuns dels tres països. Així doncs, a iniciativa del Regne de Portugal, el canceller Otto von Bismarck va convocar als representants de l'Imperi Alemany, l'imperi austrohongarès, Bèlgica, Dinamarca, França, el Regne Unit, Regne d'Itàlia, el Països Baixos, Portugal, l'imperi Rus, Espanya, Regne de Suècia-Noruega, l'imperi Otomà i els Estats Units en una conferència a la ciutat d'Oslo. La conferència finalment es celebrà a la ciutat de Berlín sense la participació dels Estats Units.

Resolucions
L'Estat Lliure del Congo es va confirmar com la propietat privada de la "Congo Society". Així, el territori de l'actual República Democràtica del Congo, prop de dos milions de quilòmetres quadrats, passà a mans del rei Leopold II, i a causa del règim de terror establert es convertiria posteriorment en una colònia belga.
Els 14 signataris tindria facultats de lliure comerç en tota la conca del riu Congo, així com al Llac Malawi i a l'est d'aquesta en una zona al sud de 5° N.
Els rius Níger i Congo es van fer lliures de trànsit de bucs.
Fou signada una prohibició internacional contra el comerç d'esclaus.
Qualsevol nou acte de presa de possessió o d'instauració d'un protectorat de qualsevol porció de la costa africana hauria de ser notificada als altres signataris del Tractat.
Principi d'Efectivitat
Fou un dels principals punts que s'establí en aquesta conferència, mitjançant el qual es va prohibir la creació de noves colònies sense una administració en el territori, o el que és el mateix, la creació de colònies mitjançant la plantada d'una bandera i per la qual es reclamava un territori segons el dret Uti possidetis iure. Així mateix, per aquest principi, el poder colonial també havia de fer ús de la colònia econòmicament. Si la potència colonial no feia aquestes coses, una altre poder ho podia fer i per tant podia tenir dret sobre el territori.
Aquest principi es va convertir en un important instrument per aconseguir acords amb els caps tribals i signar pactes de protectorat i tenir una presència policial suficient a la zona.

Relacions bilaterals
- Portugal-Regne Unit: El Govern portuguès va presentar un projecte conegut com el "Mapa rosat" en el qual les colònies d'Angola i Moçambic restaven unides, anexant-se parts de les actuals Zàmbia, Zimbabwe i Malawi. Tots els països hi estigueren d'acord exceptuant el Regne Unit, el qual l'any 1890 en contra del Tractat de Windsor i del Tractat de Berlín en sí mateix va llançar un ultimàtum forçant als portuguesos a retirar-se de la zona.
-França-Regne Unit: Una línia que va de Say (Níger) fins a Baroua (costa nor-est del Llac Txad) determinà les terres de cadascú, sent franceses al nord de la línia i britàniques al sud. S'establí que la conca del Nil fos britànica alhora que els francesos mantenien la conca del llac Txad.
- França-Imperi Alemany: La zona al nord d'una línia formada per la intersecció del 14è meridià i Miltou va ser designada francesa, mentre la zona que restava al sud fou disignada alemanya.
- Regne Unit-Imperi Alemany: Es determinà la frontera en una línia que passa per Yola i Dikoa.
- França-Itàlia: Itàlia mantingué la propietat de les terres que es troben al nor d'una línia que va de la intersecció del Tròpic de Càncer i amb el 17è meridià a la intersecció del 15è meridià i el paral·lel 21.

diumenge, 7 de novembre del 2010

El Congrés de Viena






El Congrés de Viena fou una conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa que va ser presidit per l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich. Va tenir lloc a Viena (Àustria), de l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815. El seu propòsit era el de redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica Francesa de la primavera prèvia i intentar controlar i eliminar les revolucions liberals que es pogueren produir mitjançant l'establiment de tot un seguit de monarquies absolutes arreu d'Europa.




Europa després del Congrés de Viena
Com s'ha dit anteriorment, es va obrir a Viena l'1 de novembre de 1814. El 30 de desembre es va produir una situació de força quan el rei de Sardenya va annexionar la República de Gènova, abans de ser-li atribuïda pel Congrés (com un ducat autònom). Un altre problema va ser la solució de compromís per Saxònia (28 de gener), la qual reclamava Prússia amb l'oposició d'Anglaterra i Àustria; com que Prússia no en va rebre més que una part, se li va compensar amb el ducat de Posen a Polònia, i amb la ciutat de Thorn (amb previsió de convertir-la en ciutat lliure sota protecció de Prússia i Rússia). Entre els acords principals figuren la creació de la Confederació Germànica (actes del 8 i 9 de juny), l'establiment de la nova Confederació Helvètica amb Valais, Neuchâtel i Ginebra (i part del antic bisbat de Basilea); l'ampliació dels territoris de Hannover, sota el govern del rei anglès (que va rebre Frisia oriental, Hildesheim, Lingen, Meppen i alguns altres petits districtes, i va renunciar a la regió de Lauenburg a favor de Prússia, que la va permutar amb Dinamarca); la fixació dels límits i títols dels estats alemanys (inclús la cessió de Jever a Rússia que la va cedir a Oldenburg i l'establiment del comtat independent de Kniphausen sota la dinastia britànica dels Bentick); la creació del Regne Llombard-Vènet assignat a Àustria (amb les antigues Províncies Il·líriques, que comprenien Dalmàcia, Eslovènia i Ístria); l'establiment dels estats italians menors, inclòs el restabliment de la independència de Mònaco sota protectorat de Sardenya, i el reconeixement del Regne d'Holanda (que va rebre Luxemburg).
Un dels objectius del tractat era aïllar França, mitjançant la creació o el reforç dels estats veïns del Nord i de l'Est (Holanda que rep Bèlgica, Sardenya que rep Savoia i Niça que rep Prússia i Suïssa).
El tractat va confirmar també el control per Anglaterra de nombroses possessions, amb un paper estratègic important d'algunes (per exemple Malta que controla el passatge entre el Mediterrani occidental i oriental): això li va donar la supremacia marítima fins a la Primera Guerra Mundial.
Les discussions continuaven malgrat el retorn de l'ex-emperador Napoleó I de l'exili i la represa de poder per França el març de 1815. L'acta final del Congrés se signava nou dies abans de la seva derrota definitiva a Waterloo, el 9 de juny (durant els cents dies de Napoleó) i fou reconeguda per França al novembre, junt amb el Tractat de París (1815).
El Congrés també va comportar convenis annexes:

Pagament d'indemnitzacions
Ocupacions militars dels aliats
Reclamacions de governs estrangers o els seus súbdits contra França
Ratificació dels Acords de Chaumont de 1 de març de 1814 i dels Acords de Viena de 25 de març de 1815, contra Napoleó i contra la dinastia Bonaparte.
Tècnicament, el "Congrés de Viena" mai no es va reunir, ja que el Congrés mai no es trobava en sessió plenària, una gran part de les discussions ocorrien en sessions informals entre les Grans Potències.
Així, després d'aquest congrés, que té molta relació amb la Santa Aliança, Europa estava dividida i governada per monarques absoluts que reprimiren qualsevol rebel·lió liberal (tot i que no per molt de temps).

Metternich
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...